I JOCS FLORALS

AIXÒ

Què més bo que una cançó!
Que una bona poesia,
un bon llibre o un bon amic,
un nou missatge,
missatge fantàstic... estrany,
interessant...
Com el Xaloc que ve d'enfora,
com una Música infinita,
com un riu que no s'acaba.
La vida et canvia cap a un altre món,
com anar d'aquí a la lluna sense direcció.
Una nova sensació,
sensació purificadora,
immoral...
És això... la Creació.

                              Marta Llabrés

A  la mar blava

Una bona feta
t'hem fet
anomenant-te a aquest planeta
terra i no mar.

Tens semblança amb el cel
i amb els vostres colors que
depenent l'un de l'altre
es demostra la vostra germanor.

Teniu el mateix color
el mateix fons
el mateix origen
el mateix misteri amagat.

N'hi ha que t'embruten
sense saber que ets
però no saben que si ho fan
amb tu moriran.

Però encara estàs viva
rodejant aquest país
en forma de mar tancada
i tranquil·la Mediterrània.

Tu feres sorgir aquestes illes
del fons de la mar
i volgueres plasmar en elles
la signatura del natural artista.

Entrares en elles fins al mateix cor
i deixares dedins
coves plenes d'hermosura
on s'amaga l'infinit coneixement.

Vares veure damunt teu, els fenicis
i els vàndals, els talaiots i els romans,
i com el rei en Jaume
lluità fins a conquerir-nos.

Coneixes la història del món
ja que el veres néixer
i tots desitgen conèixer
una mica el teu saber.

El sol es posa per l'horitzó
i la llum que t'abrillanta
es va apagant poc a poc
i enfosqueix la teva blavor.

La llum es debilita i fa que
damunt teu
sorgeixi un estel
que apunta cap el sol.

La cortina d'aigua clara
arriba fins a l'extrem
de la misteriosa roca foradada
que tot admirem i veiem.

Les ones batequen amb més força
i surten niguls d'escuma
fent que tot sembli
un gran mirall de cel i mar.

I el soroll que fan
són els trons
de la fúria marina
que anuncien la tempesta.

Ets la font de la terra
ets la font de la vida
però a tu arriben
els rius a morir.

Ja me n'he d'anar
però em queda el consol
que per molt enfora que me'n vagi
tu, incansablement em cridaràs.

I aquí estaràs esperant-me
per molt de temps que estigui,
cridant-me incansablement 
amb les onades contra la roca.

I no em quedarà més remei
que tornar a veure't
perquè ja ets un bon bocí de mi
del que no em puc separar.

- On vas mariner?

On vas?
On vas amb el teu petit vaixell?
On vas?
On vas aquesta vegada?
On vas?
- Nin vaig a navegar.
- Però on vas?
- Nin, vaig a la mar més bella.
- I, on és aquesta mar?
- Si dones sols una passa el remullarà els peus.
- On vas mariner?
On vas amb aquesta barca?
- Nin, vaig a la mar més vella,
allà on les gavines ploren i xerren,
allà on els peixos et conten els secrets del mar
allà on antics vaixells volen contar-te la història del món
- Sí, però, on vas?
- On vaig?
Vaig a la meva mar.

                            Antoni Vaquer Pocoví

 Tu, amor meu

Pensaments

Mª de la Llum Rubí

PASA VIENTO

M. Luisa Giménez

LA SOMBRA DEL AMOR

Aquí amaneció el amor
No fue pisada huella temblorosa
apenas acaecida en la noche.
No se perdieron aquellos pasos.
Fui más allá del olvido
anduve entre las dentaduras
del abismo,
respiré las aguas sordas de la envidia:
no perdió el poeta aquellos pasos…
El amor
aguardó sobre la soledad que me castiga.
Me empapé del canto de su boca.
Desbordó la ausencia que me transforma.
Me empapé del aroma de sus formas.
Trepó entonces hasta la herida 
que me consume…
Transformándome
de puerta en puerta
hacia la inmensidad
de los seres
con la muerte
pisándome los talones…

Esperança Frontera   

OLVIDO

Una respuesta.
Una tortura.
Una muerte.
"El silencio."

María José Moreno

A un maestro

Superestructura, infraestructura.
Clarín, Garcilaso, Althusser,
no, no, sí, sí
palabras,
consecución, consecuente, correlativa;
sudor añejo
repites cada año, etapas, giros, cadenas,
esclavo de tu rueda, de tu corrida,
matador, renaces y vuelves al inicio,
concepto, teroría, notas.

Cada nueve meses la negra pizarra lo recuerda,
con tu aplomo seguro de dichoso maestro,
repites los surcosde tiza, otra,
palabras,
no, no, sí, sí,
sudor añejo
... no dejas de florecer otra primavera
haces que la misma duerma o se despierte.

Atiende:
Aire, Viento, Futuro,
Novedad, Nuevo, Evolución,
Joven, Brisa, Reciclaje.

¡Que muera la sordera!

Rafael Mesquida

LO IRREAL

Caen y caen sin llegar al fondo,
nadie consigue escapar de este infierno.
Abajo les espera la Nada,
la eternidad sin principio ni fin.

El tiempo no existe, no existen los sentidos.
No importan los colores,
blancos, negros o azules diluídos.
Todo tiene un carácter marmóreo, frío.

Escaleras que empiezan,
que suben y bajan a ningún sitio
sonidos de tempestades lejanas
recuerdos de un mundo ido.
Sinfonías de lugares salvajes,
almas dolorosas, gemidos.
Vagos olores traen a la memoria
conquistas de universos perdidos.

De pronto todo se surge en la niebla,
Adquiere el ambiente un tono grisáceo,
se te impide respirar, se te impide la vida.
Te presionan unos, te devoran otros.

¿Para qué seguir?
No existe el sueño eterno.
Todo el poder y la gloria de nada les ha servido,
aquí, todo es igual, vagan desde muy antiguo.

De pronto abren los ojos
y ves tu mundo, lo que tú llamas realidad.

María Antonia Calafell

I