DEPARTAMENT DE  CIÈNCIES SOCIALS

***

UN PARELL (mallorquí) DE CONSELLS

1.      Tenir esment de la presentació: No fa falta adornar l’examen amb tatxadures contínues. No és bo, tampoc, escriure sense cap marge (a l’esquerra, entre línies...): allò que escriguem ha de “respirar” per facilitar-ne la lectura.

2.     Fer una lletra fàcilment llegible: És cert que cadascú ha de tenir la seva pròpia lletra, personal, distinta... però ha de ser mínimament comprensible per al corrector; si no és així, la nota sempre davallarà perquè allò que no s’entén... no es pot qualificar.

3.     No cometre faltes ortogràfiques “gruixades”: La lectura continuada de paraules com avent*, venefici*, hemigrar*, extranger*,... contribueixen a donar una mala impressió general de l’examen que s’està corregint. Ben preocupant és iniciar sistemàticament tots els noms propis amb minúscula: anglaterra*, europa*, ferran VII*; això a un examen d’Història és particularment greu.

4.     Fer un ús correcte del vocabulari històric: La Història és una ciència social i, com a tal, té els seus propis termes (a més dels que aprofita d’altres ciències). En aquestes altures, ja hem de dominar el significat de les més habituals i, per tant, són inadmissibles confusions com “Hi havia molta demografia*” (la Demografia és la ciència que estudia la població; per ço, aquesta ciència ni augmenta ni minva...). A més a més, hem de procurar no inventar-nos conceptes (“Natalitat infantil*”) ni paraules como transportació*, reparticionament*,...

5.     Redactar amb naturalitat: No sembla recomanable repetir, una vegada sí i una altra també, la mateixa paraula per expressar conceptes distints: “va aparèixer la indústria de les indianes..., va aparèixer un creixement demogràfic..., va aparèixer Espartero....” (no seria millor: es desenvolupà, es produí...?). També és poc útil crear nous sentits a les paraules ja existents: “Anglaterra es va adherir* Menorca” per “...s’annexionà...”.

6.      Situar els fets en l’espai i el temps: Com es pot parlar de “La Pepa” sense explicar les Corts de Cadis, o sense ubicar-la el 1812??  Com podem descriure les desamortitzacions liberals sense situar-les al segle XIX??

7.      Veure la Història com un fet humà on intervenen persones: Encara que ja sabem que els processos històrics responen a complexos mecanismes socials, econòmics,... sembla mentida que puguem explicar les Desamortitzacions sense citar la Llei de Mendizábal o la Llei de Madoz. Igualment, descriure la IIª República sense saber qui era Alcalá Zamora, Azaña o Gil Robles... pareix increïble.

8.     Deixar de banda la subjectivitat extrema: Si no ens demanen la nostra opinió personal al comentari històric d’un text, no sembla recomanable introduir a l’examen frases com “Ferran VII me pareix despreciable”, “Espanya es va pegar la gran castanya al Tractat de París”, o “Als ministres d’en Lerroux els aglapiren agafant els diners de la caixa”. A més de ser producte d’una subjectivitat molt particular, donen una molt pobre impressió.

9.     Evitar la repetició d’idees: Només convé repetir algun concepte ja exposat si ens serveix per fer una recopilació final, però no hem d’utilitzar mai aquestes reiteracions per omplir espai inútilment. Resulta poc interessant comprovar que l’alumnat només sap una part del tema... i que ens la repeteix contínuament com si fóssim beneits: “Como ya he dicho anteriormente... (...) Volviendo a lo ya explicado con anterioridad... (...)”

10.  Fer un examen organitzat, sistemàtic, ordenat...: Es pot exposar un tema d’una forma molt personal, distinta de l’explicada a classe, de la que presenten els manuals més freqüents o dels llibres integrants de la bibliografia... però qualsevol que sigui la forma triada ha de seguir un ordre lògic, estructurat. No podem substituir l’ordre pel caos més absolut...

...I, sobretot, molt de sentit comú